Les taxes universitàries (i la vaga del 27 de febrer)

El passat dijous 27 de Febrer es va convocar una vaga d'estudiants a la universitat i a l'educació secundària.
Vull parlar aquí d'un incident que va ocórrer aquell dia a la meva aula. Un grup de joves van irrompre a mitja classe amb l'objectiu d'impedir que aquesta es portés a terme. Així ens ho van comunicar ells mateixos a mi i al grup d'estudiants que havien decidit lliurement no secundar la vaga. Segons ells, els estudiants que havien optat pel dret a no fer vaga estaven boicotejant la vaga. No va haver-hi manera de fer-los entendre que la vaga és un dret, igual que ho és no fer-la. El respecte a les decisions individuals s'havia evaporat completament. Em va entristir molt.
Pensant en tot el que va passar he recordat un parell de llibres que m'hauria agradat recomanar a tots els que formaven part d'aquell grup de joves, que vull creure que es movien per inquietuds polítiques i socials legítimes, tot i utilitzar mètodes lamentables. Els llibres en qüestió són els següents:

• "El pal i la pastanaga: un conte d'economia per a tothom" escrit per Danilo Guaitoli i publicat per l'editorial Cadí és un conte molt fàcil de llegir i molt didàctic. En ell s'expliquen diferents sistemes d'organitzar una societat, i se n'expliquen els problemes i beneficis de cadascun. 
• "Como ganar amigos e influir sobre las personas" escrit per Dale Carnegie i publicat el 1936. En aquest llibre es mostra entre d'altres coses, que amb la coacció no s'aconsegueix que els altres pensin com tu. I és més, explica com convèncer als altres a cooperar amb tu. 

Estic totalment en desacord amb el comportament d'aquest grup de joves, independentment de la meva posició respecte als motius de la vaga, que en alguns casos comparteixo. Però donat que l'argument que més repetien aquest grup de joves a favor de la vaga era el recent augment de les taxes universitàries i la reducció de les beques, que havia impedit l'accés a la universitat a estudiants amb pocs recursos econòmics, he considerat oportú proposar-vos que reflexioneu sobre el sistema de finançament de l'educació universitària en el nostre país. Crec que tots estarem d'acord que l'accés a la universitat hauria de dependre únicament dels resultats acadèmics, i no del nivell econòmic dels estudiants. Però, creus que la universitat hauria de ser gratuïta per tothom? L'educació bàsica obligatòria ho és. Per què no la universitària? Què hi guanya la societat? Qui ho paga? Pensa que no hi ha una sola resposta correcta. Diferents països tenen diferents sistemes d'organització de l'educació superior. Quin creus que és millor? Per què?